Amors platònics, ídols de fang



Pintura d'Àngel Planells
“…Heus aquí una vegada, quan el món no era més que una infinita buidor i les tenebres cobrien la faç de l’abisme, que un déu condormit sota la superfície fosca de les aigües, de sobte es va despertar. El temps encara no existia, per la qual cosa l’instant precís s’esvaneix més enllà de milions d’hipòtesis contradictòries… Ningú no ha pogut esbrinar quina causa fou capaç de desvetllar aquell déu, mes, sembla que va tenir l’origen en un somni d’amor. Un somni tan intens i tan bell que, per pura comparança , va fer-lo conscient de la foscúria i de l’extrema vacuïtat sobre la qual regnava. Conten que, des d’aquell moment, se li van eixorivir les ànsies d’estimar, i ben cert que l’amor és vida, i que la vida és creació. I aquell déu va esdevenir un artista. Un artista preparat per dur a terme l’obra més subliminal i magna que s’hagi vist mai… No se sap si van ser els pinzells les seves eines, o si es va servir de l’harmonia dels sons, o de l’enfilall de versos d’un poema, però a poc a poc la claredat s’anà estenent en el regne del no-res i s’esdevingué la meravella…”
(Montse M.)

* * *

El bramul d’una màquina ferotge va trencar la placidesa d’aquell matí d’incipient primavera; la seva veu de tro es deixava sentir un cop i un altre, pregonant la seva potestat demolidora. La pols de l’enderroc avançava talment un remolí de boira pel carrer, s’expandia com fumarada d’incendi. S’escolava per portes i finestres, ho embolcallava tot. Com un monstre subtilíssim s’endinsava pels armaris i calaixos, en els racons més inhòspits i en els estris més dispars… Es dipositava en els llibres, en les taules i prestatges, en les rajoles del terra i en la roba dels terrats… Les veïnes lliuraven amb l’escombra una batalla frenètica, perduda d’antuvi, aclaparades davant la inutilitat de tantes hores dedicades a l’endreç…
Tres dies només; tres dies li van caldre a la monstruosa màquina per endur-se més de cent anys de tradició…

Era allà, just al tombant del carrer. L’havia feta edificar un de tants “americanos” en retornar de l’Havana amb una considerable fortuna, No s’adeia, però, amb les clàssiques construccions colonials, ostentoses, amb porxos i palmeres; es tractava d’una sòlida mansió modernista, de façana elegant i discreta, amb reixats de rica forja als balcons i finestrals, i un jardí adossat que un mur amb una sanefa de trencadís ceràmic preservava de mirades externes. Es va convertir en la residència dels senyors de Puigdalba.
Però amb el pas del temps, a mesura que a la família s’hi anaven incorporant nous membres i s’esvaïa de forma accelerada la fortuna d’Ultramar, la distribució interior de la vivenda experimentà repetides modificacions per tal d’adequar-la a noves necessitats d’espai; transformacions que, al cap dels anys, deixaren l’edifici fraccionat en minúsculs habitacles que anaren passant d’un llogater a l’altre, fins quedar gairebé deshabitats… Així doncs, allunyada de l’esplendor dels seus orígens, la mansió es deteriorava inexorablement, i només la singularitat d’una façana revellida però arquitectònicament intacta recordava els vestigis de glòries anteriors.
Tan sols a l’últim pis, molt a prop del cel, els porticons d’una finestra s’obrien puntualment cada matí, per deixar entrar a glopades tota la claror de l’alba…
Era com una alenada de vida en un cos agonitzant, un oasi d’aigua fresca en un desert urbà… Un espai delimitat pels quadres, un reducte per a la creació on la inspiració i el mestratge es conjugaven en perfecta harmonia, desafiant el pas del temps… Era una finestra que a la nit s’il·luminava amb llum d’espelmes, mentre que a l’interior de l’estança, un ésser posseïdor dels secrets absoluts del joc cromàtic, feia possible el ressorgiment d’un món bellíssim, copsat amb els ulls de l’ànima, i que feia realitat a través dels seus pinzells. Era el sopluig d’un artista, l’estudi d’un pintor.
Tres dies. Només tres dies per convertir en fragments de pols esmicolada tanta, tanta vida que es desintegrava a bocins, formant part de l’enderroc…

Com les aus que precedeixen la pluja amb els seus xiscles, com voltors que presagien la tragèdia, un gran rètol havia aparegut a la façana del vell edifici, anunciant la construcció d’habitatges d’alt estànding en aquella finca. I les indagacions del veïnat, sempre obert al comareig, ben aviat no deixaren cap secret per esbrinar. S’havia venut l’edifici a una immobiliària. Els actuals hereus Puigdalba havien esperat durant molt temps aquell moment. Cap lligam no els vinculava ja a l’antiga casa familiar, tan feixuga de mantenir i que ocupava tant d’espai de terreny edificable, a canvi del qual els oferien una immensa suma de diners. Un succés imprevist havia esberlat l’última columna que encara el mantenia dempeus: l’Adrià Puigdalba, el seu únic habitant, l’artista eixelebrat i genial que s’havia oposat aferrissadament al projecte adduint raons sentimentals incomprensibles per a la resta dels parents, estava ingressat, de feia mesos, en un centre oncològic als Estats Units, sense cap possibilitat de sortir-se’n… No haurien d’assabentar-lo de res. No calia disgustar-lo. Les seves objeccions, ja, ben poca força tindrien. De fet, no necessitaven ni el seu consentiment. Ningú no li ho retrauria mai, a la seva respectable família, que tant se n’havia preocupat escollint-li el lloc més selecte per morir. I és que de vegades podia resultar molt senzill desentendre’s de la veu farragosa dels escrúpols, si la voluntat d’un vell malalt interferia en assumptes econòmics…!
Sí, les enraonies veïnals van aclarir l’enigma: per què els fulls de propaganda s’amuntegaven al voltant d’una porta empolsegada i ningú no els recollia; el perquè d’algun vidre trencat que no substituïen, o per què en els últims temps no hi havia llum a la finestra, ni s’obrien els porticons a la claror de l’alba…

Sense ni temps gairebé per adonar-se’n, des de l’aparició del rètol els fets van succeir-se a un ritme vertiginós. Els fils de corrent i els del telèfon van ser els primers d’abandonar el seu lloc a la paret per romandre lligats, provisionalment, en troncs de fusta enmig de la vorera; les reixes i baranes de ferro forjat també van ser retirades a priori. Camions de mudances anaven carregant els últims embalums, objectes arcaics i polsosos, abandonats de feia temps pels propietaris, i que ningú ja no volia… Lones verdes que s’isaven, com veles de naus gegantines; tanques metàl·liques que encerclaven l’edifici; anades i vingudes de constructors i arquitectes; desplegament exhaustiu de plànols i papers… L’arribada puntual dels elements destructors, alienant-se per a l’embat…
Fins que un matí de primavera, assolellat i marcenc, el bramul d’una màquina ferotge va trencar la placidesa de tantes figures d’ombra teixides al llarg dels anys…

Oculta entre les ombres del jardí, enmig de la pols que l’envolta, una dona jove mira al cel tot invocant la lluna, aquesta nit. I la lluna apareix, amatent, majestuosa, com una Madona blanca disposta a escoltar els planys dels qui la cerquen. Sempre còmplice i amiga, perpètuament fidel… Coneix bé els secrets dels cors humans, fins i tot els més profunds, els que mai els llavis no gosen confessar. Espectadora de passions privilegiada, sap prou tots els matisos, la textura, la complexitat dels amors de tota mena. I el té present, també, el secret d’aquell sentiment sublimat pel vell pintor, així com tota la càrrega de dolor que l’acompanya. En fa tant, de temps…! Probablement, l’inici es remunta a una llunyana tarda de setembre, grisa i xafogosa, quan l’atzar va decidir que els seus passos coincidissin per un carrer qualsevol. Era temps de verema, i l’aspror dels fruits de les vinyes, que els tractors carretejaven, escampava per l’aire una aroma que la dona no oblidarà mai més… Sí, aquell dia, per primer cop es van trobar cara a cara, i en el moment de creuar-se, una llambregada de sol va clivellar les espesses nuvolades de pluja a punt de caure i va dibuixar les seves ombres allargassades sobre l’asfalt, i en una fracció de temps indefinit van romandre apressades l’una en l’altra, oh dolcíssim èxtasis d’amor!, mentre que el cel s’estremia al seu voltant i s’esberlava, i potser no n’era tant la causa la violenta tempesta que de sobte es desfermà, com l’Univers, que hagués hagut d’engrandir-se per encabir tanta passió… I ella va saber que, indefectiblement, seria seva per sempre… Ai, amors, amors platònics, ídols de fang…!

“…Tan sols jo puc comprendre aquesta angoixa, amiga meva; tan sols jo, sempre present a les teves nits: sé que des d’aleshores no hi ha hagut espai per a ningú més en el teu cor. Que l’enyoraves. Que necessitaves aquell desig sublim per sobreviure. Que cada vespre esguardaves la seva ombra projectada a la finestra per la llum de les espelmes i et preguntaves què hi deu fer, com és possible pintar amb una llum com aquesta, i somiaves ser-hi també tu, a dins d’aquell estudi… I com de vegades aconseguies entrar-hi, a través d’una porta de paper… Era tan senzill! Només et calien la complicitat de la música i de la meva presència en pleniluni, i tenir sobre la taula un catàleg del pintor, obert per les pàgines del retrat de l’estança…
Sí, malgrat que ara les parets s’esberlen, encara la nostàlgia t’hi acompanya i vols travessar un cop més la distància que us separa, aquest espai que t’apressa, aquest aire tan feixuc de respirar… Una remor de música, que es va fent nítida i concisa, et comença a embolcallar i et difumina el pensament: són les notes d’una òpera que et fa retrocedir molts anys, fins a Viena, quan en Carreras era el Werther magistral i tu encara formaves part de l’orquestra tocant la flauta travessera, quan tot just començaves i no et calien les sublimacions per viure… Ara, a través del compact, la mateixa música et torna a posseir. Quants i quants records…! Oh, estàs tan plena d’amor, i Werther et fa vibrar fins l’última corda de l’ànima; la música i tu us confabuleu i mentre et fa viatjar per l’aire no saps si la seva veu i la teva són una mateixa cosa: “Porquoi me réveiller, ô souffle de printemps? Porquoi me réveiller…?” –Per què em despertes, sospir de primavera…?

Obre els ulls sense cap por, amiga. No sents la intensa olor dels dissolvents, de la pintura fresca que t’envolta i que t’embriaga, i que impregna cada racó de l’estança? S’ha repetit el miracle: observaves la finestra, n’has travessat el pòrtic i ara et trobes novament a dins de l’estudi. Hi avances cautelosa, amb peus descalços, damunt l’entramat simètric de les rajoles gastades… Només una espelma encesa trenca la intensa penombra de l’habitació. Hi estàs sola i l’esperes… Les mans inicien un contacte íntim amb els cavallets de pintor, dolça carícia inanimada que es perllonga per la taula, en els pots de vidre curulls de pinzells, i que els ressegueix un a un… I entre les ombres perceps gairebé la calidesa dels seus dits, de les mans que els han posseït tantes vegades… I sents que les teves et cremen… Reconeixes una vella camisa seva en els draps amuntegats als prestatges, i voldries ser capaç d’absorvir-ne les restes de l’olor… Sents que el teu cos s’impregna d’ell…

Les seves models nues et contemplen amb ulls astorats i inexpressius de tots els angles de les parets; o potser és sempre el mateix rostre… Potser si t’hi haguessis assemblat… Un cos exuberant i una mirada fosca i torbadora, uns ulls negres com els seus… Però avui tot esdevindrà possible i ho saps; ara és l’hora de les bruixes, dels conjurs i dels miracles: tu t’has tornat bonica i ell sortirà de l’altra cambra; apareixerà i potser t’estimarà… I llavors la passió triomfarà sobre les normes i els preceptes, s’atiarà el caliu de la tendresa, de les besades profundes, i deixareu que parlin els cors, sense lligalls ni temors, arravatats l’un en l’altre…
El dolcíssim cant de Werther remunta una ària que et fa esborronar. I en cada una de les teles que t’envolten hi veus reflectida la imatge de l’Adrià. Com és possible no defallir d’amor, amb aquesta música que dringa i plora, i que de sobte s’enjogassa com una festa? Oh, el quadre de les vinyes, que et retorna a aquell setembre! Potser ell també el recorda, doncs si no, per què aquest cel tan vermell damunt els camps…?
Fotografies velles en marcs gastats. Mobles tronats, improvisats aparadors; records d’absències estimades, restes de llunyana infantesa; per què es perd tot això? Paraules llançades al vent amb tot l’afecte i la intenció d’una abraçada que no va poder ser, amb el dubte de saber si havien arribat a algun lloc… Per a qui es perd…?
Comencen a extingir-se, lentament, la música i l’espelma, en unísona cadència. Fa estona que l’esperes, i no acaba d’arribar. Potser no ho sap, que ets a dins i que l’aguardes. Potser aquesta nit no vindrà a pintar… Potser ja mai no hi tornarà… Potser ara, que comencen a esvair-se les imatges, percebràs amb claredat que no l’has tingut mai… Et vas rendir davant la seva aura de bohemi solitari, et vas deixar seduir per aquella mirada de carbó roent… Què has perseguit, durant tots aquests anys? En quina platja han naufragat els teus somnis? Què se n’ha fet de tantes hores buides, bastint paratges idíl·lics, paradisos on feies realitat les teves sublimacions…? Deixa que el teu amor s’esvaneixi, com la pols de l’enderroc. Deixa’l volar, i que es dispersi per la immensitat del cel. I veuràs com a Déu li serà grat i el farà seu, i el bastirà de colors, com el més gran dels seus quadres… Per què em despertes, sospir de primavera…?”

Sí, la lluna va aparèixer puntual, aquella nit, i la va sorprendre en agonia al seu jardí. La dona n’era conscient del perill que representaven, per a la seva salut fràgil, les partícules de pols en suspensió. Però va inspirar-les amb determinació i amb ràbia, intencionadament. Fins a sentir que s’ofegava. Sense forces, sense ja res en què creure, sense l’Adrià mai més, quina solució tan simple, quin repòs per a l’ànima exhaurida…! I quina paradoxa, que fossin les restes d’aquell espai símbol de la vida, les que ara acabessin amb la seva…! Conscient del final, com ho agraïa; tot s’esdevindria tan senzill…
No ho va aconseguir: hi van intervenir a temps la família, una sala d’urgències, un llit a l’hospital… I altra volta per força a començar, a respirar de nou… Ningú no l’hi va preguntar, si desitjava fer-ho. I és que tan sols un astre blanc a dalt del cel ho sabia, que havia decidit emprendre un llarg viatge…

És ben cert que, de vegades, a l’atzar li plau de jugar les seves cartes: en una visita d’obligada cortesia a l’hospital, algú la va obsequiar amb un petit llibre de poemes; qui va fer-ho, no podia imaginar-se que acabava d’oferir-li el paradís… Ella tampoc no ho sabia, i trigaria un temps a descobrir-ho: en tenia prou intentant apaivagar la veu d’aquella lluita interna que clamava per obrir-se camins de llibertat, com per interessar-se per les reflexions metafísiques d’un autor desconegut…
Estava indecisa entre si aferrar-se a l’impuls de sobreviure o al desig d’abandonar-ho tot. I en mig, un pressentiment que agafava cada vegada més força: i si l’havien enganyada?: alguna peça no encaixava en el mosaic de rumors alarmistes que corrien pel veïnat sobre el pintor. Era impossible; no feia ni sis mesos que havien estat junts, en l’única ocasió en què el coratge havia vençut la timidesa, i res no deixava entreveure en el seu aspecte una situació tan delicada. Tenia ben present encara la conversa d’aquell vespre inoblidable a la sala d’art, des del qual, tot i la fervent promesa de trucar-li, no en va saber res més….! Ara bé, potser sí que alguna causa poderosa li havia impedit de complir la seva paraula… D’altra banda, els mitjans d’informació continuaven elogiant-ne l’obra amb crítiques d’allò més favorables, sense referir-se en cap moment a una possible malaltia. Així doncs, per què la seva inexplicable absència i el seu mutisme? Per què, aquell enderroc? El cap se li enterbolia, i de fet, potser era preferible no pensar en res, encara: ni en aquella trobada, que no va servir per fer realitat els somnis més preciosos, ni en el posterior i llarg silenci, ni en res que li fes mal…
No, no va obrir el llibre de poemes, encara. Però ja faltava poc perquè la conjunció dels astres en determinessin el moment…

…Una exposició monogràfica. Els efluvis de les festes nadalenques encara perceptibles en l’ambient. Luxe ostentós a la sala, il·luminada amb resplendors de cristall; catifes vermelles, or simulat en els mobles i en els marcs: tot a punt per destacar el triomf de les seves darreres creacions, les més belles que se li havien vist mai. Ell és allí, entre el públic elegant que no cessa de lloar-lo… També ella hi és present, i en veure’l, comprèn que és el moment d’acostar-s’hi, de trencar el silenci verbal de tants anys, de jugar-s’ho tot a una… Hi ha indecisió en el gest, tremolor en la paraula… Ell la rep força sorprès, no s’ho esperava, els ulls de foc en els seus… Ella sent la seva veu; dolça música de modulació exquisida, altament seductora i atraient… Una alegria aparentment espontània fa pensar que ell també desitjava aquell instant… Li ho vol oferir tot: els millors quadres, el seu temps, iniciar-la en el dibuix i la pintura… Mostra un interès especial per tot allò que ella li conta…
Caminen molt junts per la sala, mentre li descriu les obres una a una. Quin devessall de vivències misterioses, el llenguatge impressionista dels seus quadres! Quin volerany de sensacions furtives, davant d’aquella realitat sublim! Quin vertigen més plaent, i què torbadora, l’olor del seu cos tan, tan a prop! I ella sent com la claror més gran se li posa a dintre, i il·lumina tan intensament cada racó, que té la certesa absoluta que ja mai més no s’estarà a les fosques… Ella li ofereix un llibre, l’últim que ha traduït, de contes polonesos, i li explica que abans es dedicava a la música i que havia conegut els més selectes auditoris, però que ho va haver de deixar per allò dels pulmons i no va viatjar més, i que en poc temps va perdre l’agilitat de les mans i la confiança… Que per això s’està a casa, i que es val dels idiomes que domina per treballar en les traduccions…
Ell en queda commogut, i li demana el telèfon, i li promet que una tarda s’obriran per a ella les portes dels Puigdalba, i que potser, si a ella li plau… Però el públic el reclama, i l’interrompen, i s’han d’acomiadar…
I el temps va anar passant; no en va rebre cap trucada, no en va saber més notícies ni el va tornar a veure… De l’esclat encegador de llum a l’abim de les tenebres… Fins que un matí de primavera, el bramul d’una màquina ferotge enderrocava l’última esperança d’un miracle que no va ser possible…

Un gran espai desert en una mar de runes; vet aquí el que en quedava, de la casa dels Puigdalba quan, uns dies més tard, li van donar l’alta a l’hospital. I allà al tombant del carrer, irreal com un malson, la paret de la façana principal s’aguantava encara dreta, descarnada i nua, tan fràgil com un decorat a punt de desplomar-se. Les finestres, amb els porticons fidelment adherits a les frontisses, romanien impúdicament obertes, entestades a mostrar els secrets que ja no custodiaven. A través d’elles, s’hi albirava un cel blavíssim… I la sensació va ser molt, molt estranya…

“Benvolgut autor desconegut,
Qui t’adreça aquestes ratlles és algú que et deu la vida. Algú que et restarà eternament agraïda per haver-li deixat els teus mots quan els va necessitar. Algú que, gràcies a ells, s’ha sentit renéixer. Jo era un esperit retut amb l’únic desig de ficar-me a dins del llit, ben a les fosques, i no moure-me’n mai més…, però no va ser possible, perquè al damunt hi vaig trobar un llibre blanc, que silenciosament m’hi esperava. Com si fos el meu amant. Va envoltar-me amb els seus braços invisibles i, a cau d’orella, em va xiuxiuejar uns versos: “He teixit figures d’ombra i ara l’alba les desfà; els tapissos amagaven un fracàs i una mentida…”
Per intentar descriure les emocions que es van apoderar de mi quan, a través de les pàgines, descobria els teus poemes, m’ha calgut manllevar, altra volta, paraules: les va dirigir Baudelaire a Richard Wagner en una ocasió similar: “Em semblava que la seva música era la meva, i la reconeixia com tot home reconeix les coses que està destinat a estimar”.
Sí, autor desconegut, la teva veu és la meva. I gràcies a ella he pogut posar nom a tots els fantasmes que em sotjaven. “He teixit figures d’ombra, he brodat un món en fals….” Tota la meva història en els teus mots. Sabent del tot impossible que els haguessis pogut escriure per a mi, només puc donar gràcies a Déu per haver-los interposat en el meu camí en un moment tan oportuníssim i precís.
Qui ets, amic meu, que amb veu ferma i clara em parles de paisatges que de sobte s’extingeixen, de falàcies que encobreixen evidències poc brillants? Qui ets tu, que m’incites a girar el tapís i a descobrir-hi la misèria que s’amaga a l’altra banda? Qui ets, des d’on m’aguaites, que m’aferres les mans amb passió per evitar que m’enfonsi, i que m’empenys a caminar de nou…? Qui ets, que em fas sempre companyia?
Mai no havia conegut l’impacte tan rotund de les paraules. Vaig estimar el teu llibre, vaig estimar-lo molt. Senzill en aparença, contenia una dosi de perfecció inesgotable. Era la música que hauria volgut compondre: una melodia que s’iniciava amb extrema suavitat, sense gosar, i que a poc a poc es feia valenta i creixia, i incorporava instruments, i s’enfilava als cims més alts i t’atrapava en un èxtasi meravellós, i quan ja no podies més, perquè havies vist el cel, començava a replegar-se lentament, altra vegada, i s’anava esvaint, humil i menuda, com les notes d’una flauta espargides al vent… Però la seva veu no s’extingia, i quedava viva a dins del cor, com un record de carícia inesborrable… Com no estimar els teus versos, com no estimar-los! Em parlaves d’enderrocs i realitats, però també, implícitament, de coratge i valentia, de força per tirar endavant i afrontar la lluita, malgrat els desencisos. Vas mostrar-me amb decisió ferma i delicada, tot l’engany que s’amagava en els meus amor impossibles. Però també que sobre les runes encara hi podia edificar de nou, amb fonaments compactes i sòlida estructura, i que més enllà del meu cercle de cendres encara hi havia tot un món real per descobrir. Sense sublimacions, però sense defallences…
Els teus versos, de vegades, em fan aixecar els ulls al cel, però no cercant la lluna per plorar-li els meus desànims, sinó amb una mirada esperançada i neta. I quan descobreixo un estel que brilla més que els altres, un estel sense rostre, penso en tu, autor desconegut, a qui mai no arribaré a trobar, però que ets present dins meu fent-me claror; i llavors converso amb tu, o m’invento algun poema, i sento que la vida es renova a cada instant. I que val la pena ser-hi…
Per tot el que t’he dit, i per tot el que et diria, estic en deute amb tu. Qui sap, potser algun dia trobaré una manera de pagar-t’ho. Que sigui l’atzar, una vegada més, qui decideixi per nosaltres. Fins aleshores, gràcies, poeta. Una abraçada ben forta”.

Havia transcorregut força temps d’ençà de l’enderroc. Un imponent edifici en construcció s’erigia en els terrenys de l’antiga casa dels Puigdalba. L’estiu finalitzava i, lentament, projectes nous amb sòlids fonaments també començaven a bastir-se sobre la terra remoguda del seu cor.
I llavors va succeir: enmig de la Festa Major, en el marc incomparable d’una plaça castellera plena a vessar de gent, de colles punteres i de música de gralles, el va tornar a veure. Pletòric i distès, parlava amb altres persones, i somreia constantment. El seu magnífic aspecte evidenciava amb claredat que la hipotètica malaltia no havia existit mai.
No es va adonar de la seva presència, ni tan sols quan una gernació la va empènyer al seu costat. Aleshores ella va poder sentir-li la conversa: narrava les aventures de la seva llarga estada al continent africà; una experiència idíl·lica de molts mesos de durada, que li havia permès visitar el país de punta a punta, pels llocs més exòtics i llunyans: del Marroc a Mozambic, de Casablanca a Tunísia; també Egipte i els deserts… Colors, sensacions, cultures, paisatges increïbles, lluminositat mai vista… Gràcies als diners obtinguts amb la venda de l’antiga casa familiar, havia pogut realitzar un gran somni. Ara, de tornada, se sentia delerós de posar-se a treballar; duia molts esbossos del viatge, moltes obres en projecte, i ja pensava en una gran exposició. També tenia ganes, és clar, d’estrenar el nou estudi, més modern i confortable, encara que no fos tan “romàntic” (ho deia amb cert desdeny) com l’altre enderrocat…
Quan va notar que uns ulls incrèduls i astorats no s’apartaven del seu rostre, va observar-la uns instants amb atenció, però va ser endebades: no es recordava d’ella. Va desviar-ne la mirada, i va continuar l’animada conversa amb els amics.
Llavors ella va parar esment en la dona que se li recolzava al braç: era morena i seductora, i tenia uns ulls foscos i intensos com la nit. Aquell rostre l’havia observada llargament, tantes vegades, des de les parets de l’estudi…! Era la model que apareixia en els seus quadres. Però no se’n va sentir gelosa. Ni tan sols decebuda. Perquè en un sot molt profund s’hi acabaven d’enfonsar, ja convertits en cendres, els darrers encenalls de pleniluni, les darreres flamarades d’aquell amor impossible.
I allà sota el sol del migdia, una més entre la gent, va afegir el seu crit de victòria personal al clam unànime de la plaça, que celebrava amb entusiasme l’assoliment del castell més emblemàtic de tots els temps.

Montse Marcer


2 comentaris:

  1. Respostes
    1. Gràcies, Olga. El món va ser així, un dia fa molt temps, en una llum que ja no existeix. Les lletres el fan perdurar.
      Una forta abraçada!

      Elimina