...Com una suavíssima carícia, l’aire tebi de la nit
recorre el cel amb el teu nom a dintre –jo l’hi havia dit-,
i embolcalla cada estel i el fa més nítid.
Embriac de passió, incapaç d’abraçar tanta bellesa
el firmament tremola, i s’esquinça del plaer de posseir-te.
I jo, confosa en la foscor i a prop dels arbres,
envejo ferventment la seva sort
tot murmurant també el teu nom, com un prec a l’infinit…
Montse Galionar
Suavíssima carícia. Tot el poema és una carícia als sentits.
ResponEliminaL'enyor cap a una persona, l'enyoraça fins i tot del seu nom...
Llegit i sentit amb la música de fons del "Cant de l'enyor" amb les veus del Lluís, la Maria del Mar i la Marina... impossible no emocionar-se.
Per sort el teu nom sí que el sabem, Montserrat.
Gràcies, Xavier. Jo també m'emociono quan rellegeixo aquest antic poema meu i m'adono de la capacitat d'estimar que tenia aleshores i que a cops de desencisos ja he perdut...
ResponEliminaGràcies i una forta abraçada!
Un poema que pot llegir-se sempre perquè és alhora un element particular i general, això és el que tenen els bons poemes.
ResponEliminaGràcies, Novesflors, i a més és dels curtets, així que pot llegir-se més fàcilment! :-))
EliminaUna forta abraçada!
Que bonic Montse, el teu poema també és un cant d'enyor, d'aquest nom que recorre el cel i fa companyia als estels...
ResponEliminaPetonets, Montse.
Sí, M. Roser, era un cant d'enyor molt dolç, que en seu moment em va sortir de l'ànima i em va fer molta companyia...
EliminaUna forta abraçada!
M'afegeixo a tot el que ja t'han dit. Un poema ple d'amor i d'enyor. Llegir-lo i rellegir-lo mentre escoltem la música. Un moment per col·leccionar, ple d'emocions.
ResponEliminaGràcies, Carme. Uns moments així enmig de la que ens està caient a sobre crec que és sempre gratificant... Hi dic a l'espera del que pugui passar dimarts.
EliminaUna forta abraçada!