divendres, 12 de maig de 2017

10 anys de Col·lecció de Moments: els millors moments blocaires

Acudint a la invitació de la Carme de regalar-li algun moment especial per al post del 10è aniversari de Col·lecció de Moments.


És gairebé com un somieig deliciós d’aquells que difícilment es compleixen, o una fantasia d’aquelles que saps que mai no es faran realitat, trobar-se amb una persona estimada enmig d’un indret espectacular a més de 2.600 m. d’altura, en un paisatge bucòlic on les carenes de muntanyes se succeeixen les unes a les altres fins que es perden a l’horitzó, i els llacs s’estenen als teus peus, i el silenci sublim parla amb veu tranquil·la fins que et fa vessar llàgrimes de felicitat...  Un indret on per arribar-hi cal agafar unes cadiretes mecàniques i on et reconcilies amb la vida per molt que estiguis entestat a fer-li mala cara...


Doncs bé, no em podreu acusar de no ser quadriculada a l'hora de les cites, no; tan senzill com seria quedar amb algú en un lloc accessible i sense més complicacions... Tampoc em podreu titllar de previsora, ja que la nostra trobada va ser del tot imprevista. Ni tampoc de poc original, ja que sóc capaç de fer les coses més surrealistes del món: fins passades unes setmanes no vaig saber amb qui havia estat a dalt les muntanyes, amb qui havia parlat un moment, a qui havia saludat...  Aquest panell informatiu o  taula d’orientació situada a 2.600 m. d’alçada va ser testimoni d’una de les anècdotes blocaires més estimades en els 9 anys que porto en aquest món.


A primers de setembre de 2010 em disposava a obrir el meu espai a blogger, després d’una aventura de dos anys en una altra plataforma que va acabar tancant. Desconeixia molts aspectes del seu funcionament i vaig demanar ajuda a uns quants amics, entre ells a la Carme.  I amb ella, una tarda, estàvem comentant la jugada a través del xat de gmail quan la conversa ens va portar a parlar de les passades vacances d’agost. Totes dues a Andorra. Totes dues els mateixos dies. Totes dues a la zona de Creussans a la mateixa hora. Totes dues vam saludar la persona que teníem al davant. Cap de les dues va reconèixer l’altra. Cap de els dues no va saber-ho fins a aquell moment de la conversa virtual... Totes dues, felices i encantades, es van fer un tip de riure tot pensant que les coincidències no passen perquè sí...
Ella ho va explicar molt bé en aquest post, "L'escala que va ser més que una escala", i per això no repetiré la història.


És clar que l’any següent, també a Andorra, vam trobar-nos novament per casualitat al Coll d'Ordino,  però aquesta vegada sí que ens vam reconèixer i ens vam poder fer una llarga abraçada... Així ho vaig explicar aquell 2011, en el post "Quatre notes informals sobre la meva estada al Paradís - (3)" 


Però resulta que ja amb anterioritat a les nostres trobades a les muntanyes d’Andorra, també havíem coincidit a Vilafranca el maig de 2010, en una presentació del primer llibre de poetes a la xarxa en què jo participava. Ella havia assistit a un altre acte i en acabar va entrar a la sala on tenia lloc  l'esmentada presentació. En deixa constància aquesta foto que m’havia passat per alt durant molt temps, on s’hi pot veure la Carme quasi al darrere (amb un jersei rosa), jo al seu davant (de color blau) i el mític Onatge (Carles Vall), el dia que gràcies al món blocaire ens vam retrobar de nou després de quasi 40 anys...  És tota una altra història el retrobament gràcies als blogs amb en Carles, que també va tenir el seu post, "El meu balcó", i que com no podia ser d'altra manera en aquest joc de coincidències, també va il·lustrar la Carme aquell 2011. 


Tantes coincidències només podien desembocar en una enriquidora, bonica i molt preuada amistat que perdura a través dels anys, que han donat lloc a altres trobades força més "normalitzades" i en alguns projectes literaris conjunts, l'últim del qual és el llibre a 4 veus sobre les Quatre Estacions, juntament amb Novesflors i amb Fanal Blau. 


Podria explicar moltes més experiències blocaires; algunes positives, d’altres una mica menys. Però avui celebrem el desè aniversari de Col·lecció de Moments. Avui cal parlar de la Carme i del seu blog. Un espai que és com l'estrella que ens guia en el cel del màgic món de la catosfera. Per cert, algú creu encara que es tracta només d'un món virtual...? 
Moltíssimes felicitats, estimada Col·leccionista!  I que per molts anys més, i molts, i molts, els teus mots ens facin companyia!

19 comentaris:

  1. Ooooh! Noia quin plaer i quins somriures recordar tot això...
    Un regal que m,ha fet molta il·lusió. M'endoc el post al recull que en faig.
    Mo,tíssimes gracies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies!!! (asa sí)

      Elimina
    2. Les gràcies són per a tu, Carme, que ens permets encarar el dia a dia amb positivitat i optimisme gràcies a la teva presència i als teus mots!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. La naturalesa prepara les coincidències. Quan arriben ens en meravellem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Xavier. I quan natura i amistat s'apleguen en el mateix indret, la felicitat és molt més gran!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. Preciós, preciosíssim, Montse!
    Jo subscric, absolutament i de cor, aquesta frase teua que ara pose ací: La Carme és "com l'estrella que ens guia en el cel del màgic món de la catosfera".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Novesflors. M'alegro que la frase serveixi també per a tu!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. Que grans totes aquestes anècdotes! I quina brutalitat la foto aquesta de la presentació de llibres, hahahaha. Una davant de l'altra, i ha en devem tenir tots d'històries d'aquestes, sense saber-ho. Potser algun dia les sabrem. Jo puc dir que més d'un cop m'he creuat amb algun que altre blogaire, però com que sóc un ranci he fet veure que no sabia qui era. Ara que, la meva darrera 'trobada', o 'creuada', va ser en una estació de metro, res a veure amb els paratges meravellosos que tries tu per trobar-te amb gent!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Xexu, de vegades les coincidències són espectaculars! Que divertit això que dius que ets un ranci! Noi, com que no en tinc ni idea de quin és el teu aspecte, segur que també podríem trobar-nos a qualsevol lloc i parlar, i no tenir ni idea d'estar desvirtualitzant-nos!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  5. Que curiosa aquesta història de coincidències...És ben bé que quan les coses han de ser, no sabem com, però passen...
    Petonets, Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així és, M. Roser. De vegades ens passen coses que semblen inexplicables! Quan són positives, és un goig poder-les compartir.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  6. Per mi que la Carme et persegueix, sembla una assetjadora, jo de tu aniria amb compte...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ui, Pons, de vegades les aparences enganyen; i si sóc jo l'assetjadora però intento dissimular-ho tant com puc...? :-)) Jo de tu vigilaria...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  7. Quina anècdota tan bonica! Jo no aniria mai a una trobada en un lloc on cal agafar cadiretes mecàniques. L'indret sembla preciós, però nomes de mirar la foto ja em fa vertigen.

    ResponElimina
  8. Hehehe, Mari, jo suposo que tampoc ni aniria mai, així expressament! Però l'atzar de tant en tant ens guarda sorpreses imprevistes! Quant a les cadiretes, tot i patir vertigen, hi he pujat diverses vegades i mai n'he sentit durant el trajecte. És tan grandiosament meravellós que t'oblides de tots els símptomes del cos!
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
  9. Un llibre deliciós i gentil.
    Ben dedicat a la Carme i a tota els blogaires que valents es desvirtualitzen.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Jordi, pel comentari sobre el llibre.
      Què faríem els blocaires sense la Carme...? Què faríem si ens neguéssim a admetre que darrere els personatges virtuals hi ha persones reals...?
      Una forta abraçada!

      Elimina
  10. Felicito les protagonistes d'aquestes vivències a tanta alçada, ja se sap que sempre s'ha d'aspirar a allò més elevat.
    Que l'amistat perduri en forma de bells moments col·leccionats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Olga! Ja ho veus, en aquest cas vam arribar a allò més elevat però sense ni tan sols sospitar-ho! El món blocaire ens ha regalat a tots plegats moments irrepetibles i amistats valuosíssimes, entre les quals tenim el goig de comptar-t'hi.
      Una forta abraçada!

      Elimina