Ho he llegit en
algun lloc i m’ha agradat: Els regnes perduts. Vet aquí una magistral definició
d’aquell espai intemporal on de sobte, intempestivament i sense avisar, ens fa
viatjar la música quan menys ens ho esperàvem. Un indret, el dels regnes
perduts, en què com més poca estada hi féssim millor seria per a la nostra salut emocional,
però que és impossible no retornar-hi de vegades. Perquè un viatge imprevist a
tot allò que va ser i ja no és, o a allò que hauria pogut ser, o a allò que
nosaltres crèiem que era quan ho miràvem amb unes ulleres de color equivocat,
ens pot enfonsar en la tristesa més absoluta en qüestió d’uns instants. I al capdavall
no hauria de ser així; la nostra vida segueix igual que sempre, no s’ha produït
res que aparentment ens hagi provocat aquest sotrac... Res...? Potser alguna
paraula pronunciada a la lleugera quan cercàvem una conversa més profunda,
potser aquella mala interpretació de qui posa per bandera la simplicitat en la
seva vida i no comprèn cap altra mena de llenguatge, potser aquell desinterès
en un tema i la precipitada fugida endavant que potser no ens esperàvem, potser
tot plegat és suficient per enllaçar una cosa amb una altra i tornar a recórrer
el trajecte dels regnes perduts. Potser allà la llum és d’una altra intensitat
i el nostre entorn més íntim es torna irreal, distorsionat, i encara creiem
possible aquells diàlegs que ho eren tot per a nosaltres, aquelles cartes que
paladejàvem com l’ambrosia més exquisida de la terra, aquelles complicitats tan
especials i tan belles que fins i tot, amb el pas del temps, saps que potser
mai no van ser reals...
Els regnes
perduts. De sobte sona una música que t’hi transporta, i et veus allí, enmig de
tot el que has perdut, amb una feblesa extrema per aconseguir sortir-ne altra
volta pel teu propi peu... Et sents cansada, molt cansada, farta de lluites de
les quals n’has sortit vencedora però que ara et fan qüestionar si havia valgut
la pena enfrontar-s’hi, o si hauria estat millor submergir-se en les aigües eternes
d’una immobilitat total...
Per sort, sempre
hi ha alguna mà amiga dins la nit que s’adona que perilles, i t’estén els seus
braços, i et salva la vida, i aprofites l’embranzida per tornar a remuntar...
L’audició
inesperada d’aquesta meravellosa peça de Vassilis Saleas i Mikis Theodorakis,
Màgica nit, m’ha fet viatjar sense concessions als meus regnes perduts. Per
sort, la inestimable ajuda de les persones amigues m’ha ajudat a tornar.
Ara marxo uns dies
a un altre paradís particular, un espai deliciós on cada any em perdo voluntàriament
per retrobar-me a mi mateixa, per gaudir de la natura amb la màxima intensitat,
per fer-me petita sota un sostre d’estrelles. Una estada solitària a
Montserrat, un luxe impagable per als sentits, per recuperar la calma. Per ser
feliç. No hi tindré internet, allà, així que fins a la tornada, estimats amics!