Esconyada de post per incompetència informàtica

Vull demanar disculpes a totes les persones que ahir van deixar els seus enriquidors, interessants i valuosos comentaris al meu post Primavera a l’estiu, i que per una errada informàtica causada per la meva incompetència s’han perdut.

Aquest matí, des de l’ordinador de l’oficina, he revertit el post a la situació d’esborrany amb la intenció de modificar alguna paraula que no acabava d’agradar-me. Ho he fet tot i saber que tenim prohibit entrar a internet, que algunes pàgines les tenim capades i que podia trobar-me amb problemes. Efectivament, així ha estat. L’ordinador s’ha penjat i ha acabat apagant-se de manera espectacular, i més tard, ja des de casa, he pogut comprovar que havia desaparegut tot el post. Tan el text com el poema els tinc guardats al meu ordinador i poden recuperar-se, però no pas les vostres aportacions i les meves respostes. Així que de moment no em veig amb ànims de tornar-lo a refer i publicar-lo de nou, cosa que no descarto fer un altre dia.

Moltíssimes gràcies a tots els qui vàreu enriquir el post amb les vostres paraules, i novament us demano sinceres disculpes. Una forta abraçada i fins a la propera! 

La regla de sant Benet

Pintura de Montserrat Gudiol

S’esdevingué que una vegada, ja fa uns quants anys, érem a la basílica de Montserrat, fent cua per pujar al cambril de la Moreneta.

Vam arribar al gran quadre de Sant Benet, impressionant, la cara blanca contrastant amb la foscor de la resta de la tela, les mans també blanquíssimes sostenint un llibre. El meu fill, molt intrigat,  s’hi acosta per llegir la placa que hi havia al costat: SANT BENET AMB LA SEVA REGLA. I torna, sorneguer, tot rient per sota el nas:

-Aaaara entenc perquè està tan pàl·lid! 

L'Esgarballofa (a propòsit d'un comentari de Xexu)

Diu en Xexu, tot comentant el meu darrer poema: “...Potser el que m'exaspera de la poesia és que hi ha qui pensa que no l'ha d'entendre ni 'cristo', i la fan tan rebuscada que, efectivament, ni 'cristo' l'entén. A mi si em semblen paraules inconnexes, no em sembla art. Un poema que m'arriba i em diu coses sí que el valoro. Potser jo seré un ignorant, però per ignorants com jo, calen més poetes com tu...”

Doncs, Xexu, no ets l’únic que pensa d’aquesta manera. I com que avui és carnaval, temps de llicències informals i de bromes que no fan cap mal, et deixo aquest poema d’un amic blocaire que pensa exactament igual que tu. Espero que el puguem escoltar ben aviat en directe gràcies al seu duet Ditifet.  

L'ESGARBALLOFA

(A tots aquells poetes que escriuen tan bé que no se'ls entén res de res) 

Esmusejàvem la garlofa

mentre envidilava el dia.

El sol radiluquant sortia

per sobre l’ensumasera

i deslluvanava la marllofa.

Agafats desmunyavem

les fellines i bratules,

i desgranxavem entumissadament

les amutlleres de gratança.

Poc a poc, maltariavem els lurs

i franquisavem agranerament

cada foda de gurgulla.

Tot poludia de relada anera

entre camps de bralanderes,

i esgarxavem  la fragola

que garbava la pulia

i allunitava cada brulla.

En acabat rutaviem la fradura

abraçats en gralonera

i oh! quelabravem la muntruna.

Amb la lluna bajalosa

torinavem a barinejar l’oga

i acalabrant la nusa

ens abalabriem com jancuses

que bruquen agandoleres cruses.  

Quim Ponsa

I el Pere, de Calle Arquímedes, ens regala aquest microconte:
"...Era de poble, parlava com el poble, escrivia com el poble senzill i pla.
De vegades es tornava boig intentant comprendre el significat de paraules rares que mai havia escoltat i les apuntava en un petit quadern gris que sempre duia a la butxaca.
Així col·leccionava el que ell anomenava "palabras mayores"...

Pere