Sota la llum de la lluna,
reflectint-te en el no-res,
prop de les ones, retuda,
llences poemes al vent:
digues, poeta, qui ets?
Els teus somnis naufragaren
per un versos mal lliurats,
atrapats entre les roques
de qualsevol port llunyà.
Què hi cerques al mar, poeta?
Què n’esperes del seu cant?
si mai les teves paraules
a destí no arribaran...
Oh, soledat...!
Hi lliurares cos i ànima,
vida, seny, tots els afanys,
l’últim alè dels teus dies
perdut en un sol instant.
I restes erm, mort en vida,
sense força i sense embat,
amb el cor pregant carícies
prop del mar, vas esperant.
Mes, ni les roges vesprades
ni les albes més brillants
no et duran ja cap resposta,
car la veu restà en la fosca
i el missatge és oblidat.
I tu, poeta, ara plores,
ara et mors tot enfilant
poemes d’allò més tristos
prop de les aigües del mar...
Negres són, negres les hores,
com fosques naus navegant;
negres com la nit oculta
del teu pobre seny malalt...
Que poc que són les paraules
quan sols amb elles es compta!
Inútils monstres que ens vexen,
que ens captiven i ens devoren.
Que poc que són les paraules
quan no saben ni obrir portes...
Ai, poeta que morires
cercant resposta en el mar...
ai, poeta, aquella sorra
està més freda que mai...
Montse Galionar