dissabte, 27 de maig de 2017

Quatre veus, quatre estacions

Quants poemes són capaços de florir, a la primavera? Quants en xiuxiuegen les onades de la mar, durant l’estiu? Quants en deu escabellar, el vent de tardor? I a l’hivern, quants poemes pot escriure el fred a prop de la llar de foc?
Quatre amigues blocaires, quatre veus diferents, ens hem aplegat per cantar les quatre estacions. I per celebrar-ho, hem recopilat tots els poemes i n’hem fet un llibre. És la història d’un projecte, d’una il·lusió compartida, d’un batec a quatre cors. La història d'una amistat. 
A continuació, un petit tast de primavera, per a tots vosaltres: 


De sobte ja no hi és l'hivern
és la primavera, que molt subtilment
ho envolupa tot amb la calidesa
protectora i gràcil d'un firmament de cel·lofana
i la incertesa és la mateixa
i alhora no ho és
i la inquietud és inquietud
però suaument lleugera
minva la solitud, perquè tots estem sols
però la de l'hivern és agrament hirsuta
sens pietat ens devora
la soledat de primavera camina de puntetes
sobre una nuvolada de bonança
i camina descalça, gairebé no fa fressa
levita la tristesa, que ja no pesa tant
i ens sentim captivats i captius
sense treva ni enuig.
Quin procés seductor per a fidels hostatges!




Quin procés seductor per a fidels hostatges!
Presonera d'aquest eixam,
lliga'm a la vida i dóna'm llibertat per transitar la primavera.
Ostatge, vull gaudir de la bellesa més propera.
Res de castells ni fortaleses.
Pistils i pètals.




Pistils i pètals
suspesos es gronxen,
com una bella promesa.
Aferrats.

Lentament,
es muden
en fruit saborós...
Quin delit de vida!




Quin delit de vida!
No gosava treure el nas
del meu cau enmig de l’herba,
per molt que el sol em cridés
i que l’aire, suau i plàcid
amb perfums grats em temptés,
però..., quin delit de vida!

No gosava ser una més
de les belles flors d’abril
que engalanen els senders
i que els caminants admiren,
però..., quin delit de vida!

Duc el vestit mal planxat,
i els meus pètals, plens d’arrugues
no són dignes de qui em mira.
M’amagava, avergonyida,
però..., quin delit de vida!

Per contemplar aquest cel blau
he obert la meva corol·la
entre un brot de farigola
i un espàrrec eixerit.
I és que..., quin delit de vida!

I algú que se’ns apropava
n’ha quedat ben admirat.
Ha collit la farigola
però a mi m’ha respectat.
I és que..., quin delit de vida!

M’ha dit que era molt bonica
I ara sé que és veritat,
perquè tot i les arrugues
fins i tot m’ha retratat.
I és que..., quin delit de vida,
primavera florida!

Montse (Galionar) 

divendres, 12 de maig de 2017

10 anys de Col·lecció de Moments: els millors moments blocaires

Acudint a la invitació de la Carme de regalar-li algun moment especial per al post del 10è aniversari de Col·lecció de Moments.


És gairebé com un somieig deliciós d’aquells que difícilment es compleixen, o una fantasia d’aquelles que saps que mai no es faran realitat, trobar-se amb una persona estimada enmig d’un indret espectacular a més de 2.600 m. d’altura, en un paisatge bucòlic on les carenes de muntanyes se succeeixen les unes a les altres fins que es perden a l’horitzó, i els llacs s’estenen als teus peus, i el silenci sublim parla amb veu tranquil·la fins que et fa vessar llàgrimes de felicitat...  Un indret on per arribar-hi cal agafar unes cadiretes mecàniques i on et reconcilies amb la vida per molt que estiguis entestat a fer-li mala cara...


Doncs bé, no em podreu acusar de no ser quadriculada a l'hora de les cites, no; tan senzill com seria quedar amb algú en un lloc accessible i sense més complicacions... Tampoc em podreu titllar de previsora, ja que la nostra trobada va ser del tot imprevista. Ni tampoc de poc original, ja que sóc capaç de fer les coses més surrealistes del món: fins passades unes setmanes no vaig saber amb qui havia estat a dalt les muntanyes, amb qui havia parlat un moment, a qui havia saludat...  Aquest panell informatiu o  taula d’orientació situada a 2.600 m. d’alçada va ser testimoni d’una de les anècdotes blocaires més estimades en els 9 anys que porto en aquest món.


A primers de setembre de 2010 em disposava a obrir el meu espai a blogger, després d’una aventura de dos anys en una altra plataforma que va acabar tancant. Desconeixia molts aspectes del seu funcionament i vaig demanar ajuda a uns quants amics, entre ells a la Carme.  I amb ella, una tarda, estàvem comentant la jugada a través del xat de gmail quan la conversa ens va portar a parlar de les passades vacances d’agost. Totes dues a Andorra. Totes dues els mateixos dies. Totes dues a la zona de Creussans a la mateixa hora. Totes dues vam saludar la persona que teníem al davant. Cap de les dues va reconèixer l’altra. Cap de els dues no va saber-ho fins a aquell moment de la conversa virtual... Totes dues, felices i encantades, es van fer un tip de riure tot pensant que les coincidències no passen perquè sí...
Ella ho va explicar molt bé en aquest post, "L'escala que va ser més que una escala", i per això no repetiré la història.


És clar que l’any següent, també a Andorra, vam trobar-nos novament per casualitat al Coll d'Ordino,  però aquesta vegada sí que ens vam reconèixer i ens vam poder fer una llarga abraçada... Així ho vaig explicar aquell 2011, en el post "Quatre notes informals sobre la meva estada al Paradís - (3)" 


Però resulta que ja amb anterioritat a les nostres trobades a les muntanyes d’Andorra, també havíem coincidit a Vilafranca el maig de 2010, en una presentació del primer llibre de poetes a la xarxa en què jo participava. Ella havia assistit a un altre acte i en acabar va entrar a la sala on tenia lloc  l'esmentada presentació. En deixa constància aquesta foto que m’havia passat per alt durant molt temps, on s’hi pot veure la Carme quasi al darrere (amb un jersei rosa), jo al seu davant (de color blau) i el mític Onatge (Carles Vall), el dia que gràcies al món blocaire ens vam retrobar de nou després de quasi 40 anys...  És tota una altra història el retrobament gràcies als blogs amb en Carles, que també va tenir el seu post, "El meu balcó", i que com no podia ser d'altra manera en aquest joc de coincidències, també va il·lustrar la Carme aquell 2011. 


Tantes coincidències només podien desembocar en una enriquidora, bonica i molt preuada amistat que perdura a través dels anys, que han donat lloc a altres trobades força més "normalitzades" i en alguns projectes literaris conjunts, l'últim del qual és el llibre a 4 veus sobre les Quatre Estacions, juntament amb Novesflors i amb Fanal Blau. 


Podria explicar moltes més experiències blocaires; algunes positives, d’altres una mica menys. Però avui celebrem el desè aniversari de Col·lecció de Moments. Avui cal parlar de la Carme i del seu blog. Un espai que és com l'estrella que ens guia en el cel del màgic món de la catosfera. Per cert, algú creu encara que es tracta només d'un món virtual...? 
Moltíssimes felicitats, estimada Col·leccionista!  I que per molts anys més, i molts, i molts, els teus mots ens facin companyia!

dilluns, 1 de maig de 2017

Maig

Tota mudada
el maig saluda
fent reverències,
la flor peluda.

Els gallarets
pels camps llueixen
colors de sang
en els seus pètals.

Prop de les vinyes
prestos s’apleguen
i els núvols prims
acoloreixen.

Blanques o grogues?
Sense problemes
en pau conviuen
les flors més belles.

I el xic insecte
estrena un frac.
Dibuixos ètnics
per rebre el maig.

Les hores tardes
a pau conviden
els camps que envolten
la franca vila. 

Perfums a ultrança,
llum i colors.
Benvingut siguis,
mes de les flors! 

diumenge, 23 d’abril de 2017

Sant Jordi 2017


Empelts de vida
als jardins de l’estima
l’abril escampa.
Subtil intent debades
de recompondre els mots...

Els dracs bramulen.
Serem prou cavallers
per silenciar-los...? 

Montse Galionar


diumenge, 16 d’abril de 2017

Cant d'esperança - Invitació


Un matí, quan el gebre embolcalli la vall,
anem-hi plegats, que et vull presentar
el doll de bellesa que no hi has vist mai;
la flaire del vent;
els mil tons del cel;
els raigs que s’escapen d’un sol que just neix.  

Vull que busquis l’ombra d’un avet molt vell,
que t’asseguis a sota, l’herba arran la pell;
una gran muntanya, a l’horitzó, imponent,
et dirà: endavant;
escolta el meu clam;
un cant mil·lenari que parla de pau.  

Si enmig d’aquests boscos que són lluny del mar
et sents un altre home, pots riure i plorar,
per què vols anar-te’n? De qui vols ser esclau?
Aquí, on tot és verd,
on ningú no perd
veuràs com la vida, per tu, reeixirà.  

Corre, crida, esgota’t, respira ben fort;
si el vent crema el rostre fa més bonic l’esforç.
Amb nova esperança, els teus ulls brillaran;
i allà, sota el cel,
tu, jo i només Déu,
les mans enllaçades, l’amor reescriurem.

Montse Galionar

dimarts, 11 d’abril de 2017

Miratges

Pot ser un bon moment per recordar de nou aquest poema ja publicat anteriorment, després de la finalització d'un  projecte compartit a quatre veus sobre les quatre estacions, del qual possiblement aviat en sentireu a parlar. 


Va ser enmig d’un bell estiu
quan vaig veure esclatar la primavera,
la més sensual, rotunda i fetillera.
I de sobte vaig ser jove, i bonica, i vaig florir...
Va ser en els vespres d’or vermell, a la tardor,
que els pits es badaren per a tu
com les flors de l’ametller, que comencen a esfullar-se...
Va ser quan les tardes s’escurçaven
que els meus dies s’allargaven, pletòrics d’il·lusió,
i els ulls recobraven l’alegria;
quan la llum del cel, del sol, de tu,
m’encegava i m’encenia, i quan el cor, feliç,
exultava ple de mots, t’estimava, i revivia...

Va ser enmig del llarg hivern
quan un vent huracanat de nom incert
se’t va endur del meu costat, així, de sobte;
quan la nit regnà de nou... I els ulls es neguen
en cada record, cada gest, cada estona compartida
que no tornarà mai més...
I ara, que la llum encega novament,
que els arbres han florit, i el dia és llarg,
què en faré d’aquest temps esplendorós
que es passeja davant meu a tall d’escarni?
Tot m’ha estat pres. Ja no cerco explicacions.
Ets dins meu, tan adherit,
que em fas mal, i jo em faig por,
i te’m menges l’oxigen i la vida...
Primaveres d’estiu, focs de tardor;
potser tan sols miratges... 

Montse Galionar

dissabte, 1 d’abril de 2017

Divertiment



Cançoneta esmunyedissa
que rodoles pels carrers
meitat so, meitat poema,
tan galana i tan plaent,
corre, enfila’t cap als llavis
d’aquell qui el cor em té pres
i li deixes, de part meva
el record d’un bes ardent.

Cançoneta que viatges
nit i dia a cops de vent,
fes-te pas entre el brancatge
del seu cos, gallard i bell;
remolineja amb tendresa
la blancor dels seus cabells
i digues-li com l’estimo
perquè a mi, ja em manca veu.  

Cançoneta fugissera
que ara en tornes i ara en vens,
si algun jorn hi veus tristesa
en l’esguard dels ulls tan bells,
guanya ràpid mar i terra,
corre més veloç que el temps,
vine a dir-me de ses penes
i plegats, les plorarem. 

Montse Galionar  


dissabte, 18 de març de 2017

La llei de la (in)dependència

 

-Mire usté, me han mandao aquí pa que me den la independencia esa. 
Qui s’adreça a la recepcionista és un senyor que podria tenir entre 65 i 75 anys, jubilat, d’aspecte més aviat humil, que no ha perdut el seu deix andalús tot i els 50 anys que porta a Catalunya. S’ha presentat a l’oficina de la Regidoria de la Gent Gran per recomanació de la treballadora social de l’ambulatori. L’escena no és nova, es repeteix gairebé cada dia.
Se li pregunta si el metge ja n’hi ha fet cinc cèntims sobre la Llei de la Dependència, i el senyor dubta: Pué no sé, argo así me habrá dicho.  I la recepcionista el convida a seure, agafa un imprès de tres fulls i es disposa amb tota la paciència del món a explicar-li en què consisteix això de la Llei de la Dependència, els diferents graus que hi ha, en quins tipus de casos es concedeix, quins ajuts podrà obtenir-ne i com ho ha de fer per omplir la sol·licitud. Y no me la puede rellenar usté? No senyor, no ho podem fer; per a qui és la sol·licitud? Para mi mujé, que la pobre des de que le dió el ictus está cada día más malamente. I no té algun fill o algú jove a la família que pugui ajudar-lo amb els papers? Claro que tengo, pero mis hijos trabajan to el día y no voy a ir a molestarlos con estas cosas; que pa eso está el ayuntamiento, no?, vamos, digo yo, porque de impuestos sí que pago...! Doncs miri, anirem poc a poquet i li explicaré com ho ha d’omplir. Ja veurà com no és tan difícil com sembla: Que si aquí el nom, que si l’adreça més avall, que si el telèfon de contacte on trucaran per avisar-los quan vinguin a fer-li la valoració al domicili, que si aquest apartat no cal que l’empeni i amb un llapis li tatxo perquè no s’emboliqui... Que si aquest requadre d’aquí només l’ha d’emplenar el banc on cobra la pensió (mirada recelosa, es posa a la defensiva). Així quan li donin els diners de la dependència els hi ingressaran al número de compte que facin constar (i el senyor es relaxa immediatament). Que si aquí, veu?, ha de signar la persona interessada. Y si no sabe escribir? Doncs llavors que signi amb l’empremta dactilar. Y eso que é? Se li explica. Con el deo? Sí, sí, amb el dit ja n’hi haurà prou. I la recepcionista continua amb el seu discurs. Aquesta pàgina se la llegeix però no hi haurà de fer res, així que també la tatxo, i aquesta també. I compte, aquesta sí que és molt important; sobretot que el metge de capçalera li empleni fent constar totes les malalties. Cualas, la mías? No, no, les de la seva senyora. Ah!
Mentrestant la sala de recepció s’ha anat omplint de gent que s’espera impacient. El telèfon no para de sonar. Ningú més dels despatxos ni l'agafa ni el recupera. Algú no s’ha adonat que la porta d’entrada està oberta i no para de trucar insistentment al timbre. La recepcionista acaba cridant tan fort com pot: Endavaaant! I al final algú dels qui s’esperen s’aixeca per dir-li que entri.  La impressora comença a pitar perquè s'ha quedat sense paper... 
Una vegada ben explicat tot el formulari, davant la cara de no haver entès gran cosa, la recepcionista torna a començar per la primera pàgina: Miri, ara ho tornarem a repassar de nou i ja veurà com li semblarà més fàcil. I amb els senyals als apartats que s’han d’emplenar, les ratlles on no cal posar res, l’al·licient de l’ajuda econòmica que possiblement rebrà, havent entès on cal signar i decidit a tornar al metge de capçalera perquè li empleni el full  corresponent, el senyor ho veu més clar, fa alguna pregunta complementària, assegura que ja ho ha entès tot, se sent agraït, li dóna la mà efusivament a la recepcionista, s’aixeca disposat a marxar. Ella li deixa anar, somrient, a tall de comiat: li ha quedat clar, ara, en què consisteix això de la Llei de la Dependència? I el senyor respon: Sí señora, claro que lo he entendío, me lo ha explicao usté mu bien.  Pero de verdá se lo digo, con toda confianza: yo siempre he estao en contra de eso de la independencia; me siento catalan y mis hijos han nacío aquí y són catalanes, pero que no me venga naide con eso de que Cataluña quiere salirse de España! Pero claro, tonto no soy, y si me prometen que me van a dar todo ese dinero firmo donde sea, oiga, aunque sea con el deo o con lo que haga farta, no sé si me entiende usté!

I marxa caminant a poc a poc, amb el cap ben alt i un gest de dignitat ben genuïna, mentre la recepcionista es mossega dissimuladament els llavis, qui sap si per contenir un improperi o un somriure burleta, o potser les dues coses alhora. Mentrestant, un altre senyor s’ha aixecat de la cadira i s’atansa a la taula de la recepcionista disposat també a demanar la independència... 

diumenge, 12 de març de 2017

La fragilitat és en la roca


Sembles feta de roca, però amb un buf et desintegres… I et sents valorada així, com una pedra, insensible al dolor, només matèria tosca, sense espai per a l’eteri. Creuen que pots amb tot, que no t’afecten ni pluges ni ventades, ni actituds jactancioses ni  paraules prepotents... Ningú s’atura a pensar com realment deus ser... Miopia col·lectiva o excel·lència en les  dots de camuflatge...? 

dimarts, 7 de març de 2017

8 de març, quanta feina per fer!

 

"Recuerda que debes tener un aspecto inmejorable a la hora de ir a la cama… Si debes aplicarte crema facial o rulos para el cabello, espera hasta que él esté dormido, ya que eso podría resultar chocante para un hombre a última hora de la noche. En cuanto respecta a la posibilidad de relaciones íntimas con tu marido, es importante recordar tus obligaciones matrimoniales: si él siente la necesidad de dormir, que sea así no le presiones o estimules la intimidad. Si tu marido sugiere la unión, entonces accede humildemente, teniendo siempre en cuenta que su satisfacción es más importante que la de una mujer. Cuando alcance el momento culminante, un pequeño gemido por tu parte es suficiente para indicar cualquier goce que hayas podido experimentar. Si tu marido te pidiera prácticas sexuales inusuales, sé obediente y no te quejes. Es probable que tu marido caiga entonces en un sueño profundo, así que acomódate la ropa, refréscate y aplícate crema facial para la noche y tus productos para el cabello. Puedes entonces ajustar el despertador para levantarte un poco antes que él por la mañana. Esto te permitirá tener lista una taza de té para cuando despierte”.
Pilar Primo de Rivera, 1942


Doncs sí, per increïble que ens sembli, a mitjans del segle XX encara estaven així les coses; aquests eren “els valors” que s’inculcaven a les noies per tal de ser unes bones esposes.  El text està extret del programa de mà de l’obra de teatre “El florido pensil (nenes)”, que just fa un any es representava al Poliorama, a Barcelona. Resulta francament grotesc i divertit, sí, però quanta feina ens queda encara per fer...!