dissabte, 18 de març de 2017

La llei de la (in)dependència

 

-Mire usté, me han mandao aquí pa que me den la independencia esa. 
Qui s’adreça a la recepcionista és un senyor que podria tenir entre 65 i 75 anys, jubilat, d’aspecte més aviat humil, que no ha perdut el seu deix andalús tot i els 50 anys que porta a Catalunya. S’ha presentat a l’oficina de la Regidoria de la Gent Gran per recomanació de la treballadora social de l’ambulatori. L’escena no és nova, es repeteix gairebé cada dia.
Se li pregunta si el metge ja n’hi ha fet cinc cèntims sobre la Llei de la Dependència, i el senyor dubta: Pué no sé, argo así me habrá dicho.  I la recepcionista el convida a seure, agafa un imprès de tres fulls i es disposa amb tota la paciència del món a explicar-li en què consisteix això de la Llei de la Dependència, els diferents graus que hi ha, en quins tipus de casos es concedeix, quins ajuts podrà obtenir-ne i com ho ha de fer per omplir la sol·licitud. Y no me la puede rellenar usté? No senyor, no ho podem fer; per a qui és la sol·licitud? Para mi mujé, que la pobre des de que le dió el ictus está cada día más malamente. I no té algun fill o algú jove a la família que pugui ajudar-lo amb els papers? Claro que tengo, pero mis hijos trabajan to el día y no voy a ir a molestarlos con estas cosas; que pa eso está el ayuntamiento, no?, vamos, digo yo, porque de impuestos sí que pago...! Doncs miri, anirem poc a poquet i li explicaré com ho ha d’omplir. Ja veurà com no és tan difícil com sembla: Que si aquí el nom, que si l’adreça més avall, que si el telèfon de contacte on trucaran per avisar-los quan vinguin a fer-li la valoració al domicili, que si aquest apartat no cal que l’empeni i amb un llapis li tatxo perquè no s’emboliqui... Que si aquest requadre d’aquí només l’ha d’emplenar el banc on cobra la pensió (mirada recelosa, es posa a la defensiva). Així quan li donin els diners de la dependència els hi ingressaran al número de compte que facin constar (i el senyor es relaxa immediatament). Que si aquí, veu?, ha de signar la persona interessada. Y si no sabe escribir? Doncs llavors que signi amb l’empremta dactilar. Y eso que é? Se li explica. Con el deo? Sí, sí, amb el dit ja n’hi haurà prou. I la recepcionista continua amb el seu discurs. Aquesta pàgina se la llegeix però no hi haurà de fer res, així que també la tatxo, i aquesta també. I compte, aquesta sí que és molt important; sobretot que el metge de capçalera li empleni fent constar totes les malalties. Cualas, la mías? No, no, les de la seva senyora. Ah!
Mentrestant la sala de recepció s’ha anat omplint de gent que s’espera impacient. El telèfon no para de sonar. Ningú més dels despatxos ni l'agafa ni el recupera. Algú no s’ha adonat que la porta d’entrada està oberta i no para de trucar insistentment al timbre. La recepcionista acaba cridant tan fort com pot: Endavaaant! I al final algú dels qui s’esperen s’aixeca per dir-li que entri.  La impressora comença a pitar perquè s'ha quedat sense paper... 
Una vegada ben explicat tot el formulari, davant la cara de no haver entès gran cosa, la recepcionista torna a començar per la primera pàgina: Miri, ara ho tornarem a repassar de nou i ja veurà com li semblarà més fàcil. I amb els senyals als apartats que s’han d’emplenar, les ratlles on no cal posar res, l’al·licient de l’ajuda econòmica que possiblement rebrà, havent entès on cal signar i decidit a tornar al metge de capçalera perquè li empleni el full  corresponent, el senyor ho veu més clar, fa alguna pregunta complementària, assegura que ja ho ha entès tot, se sent agraït, li dóna la mà efusivament a la recepcionista, s’aixeca disposat a marxar. Ella li deixa anar, somrient, a tall de comiat: li ha quedat clar, ara, en què consisteix això de la Llei de la Dependència? I el senyor respon: Sí señora, claro que lo he entendío, me lo ha explicao usté mu bien.  Pero de verdá se lo digo, con toda confianza: yo siempre he estao en contra de eso de la independencia; me siento catalan y mis hijos han nacío aquí y són catalanes, pero que no me venga naide con eso de que Cataluña quiere salirse de España! Pero claro, tonto no soy, y si me prometen que me van a dar todo ese dinero firmo donde sea, oiga, aunque sea con el deo o con lo que haga farta, no sé si me entiende usté!

I marxa caminant a poc a poc, amb el cap ben alt i un gest de dignitat ben genuïna, mentre la recepcionista es mossega dissimuladament els llavis, qui sap si per contenir un improperi o un somriure burleta, o potser les dues coses alhora. Mentrestant, un altre senyor s’ha aixecat de la cadira i s’atansa a la taula de la recepcionista disposat també a demanar la independència... 

diumenge, 12 de març de 2017

La fragilitat és en la roca


Sembles feta de roca, però amb un buf et desintegres… I et sents valorada així, com una pedra, insensible al dolor, només matèria tosca, sense espai per a l’eteri. Creuen que pots amb tot, que no t’afecten ni pluges ni ventades, ni actituds jactancioses ni  paraules prepotents... Ningú s’atura a pensar com realment deus ser... Miopia col·lectiva o excel·lència en les  dots de camuflatge...? 

dimarts, 7 de març de 2017

8 de març, quanta feina per fer!

 

"Recuerda que debes tener un aspecto inmejorable a la hora de ir a la cama… Si debes aplicarte crema facial o rulos para el cabello, espera hasta que él esté dormido, ya que eso podría resultar chocante para un hombre a última hora de la noche. En cuanto respecta a la posibilidad de relaciones íntimas con tu marido, es importante recordar tus obligaciones matrimoniales: si él siente la necesidad de dormir, que sea así no le presiones o estimules la intimidad. Si tu marido sugiere la unión, entonces accede humildemente, teniendo siempre en cuenta que su satisfacción es más importante que la de una mujer. Cuando alcance el momento culminante, un pequeño gemido por tu parte es suficiente para indicar cualquier goce que hayas podido experimentar. Si tu marido te pidiera prácticas sexuales inusuales, sé obediente y no te quejes. Es probable que tu marido caiga entonces en un sueño profundo, así que acomódate la ropa, refréscate y aplícate crema facial para la noche y tus productos para el cabello. Puedes entonces ajustar el despertador para levantarte un poco antes que él por la mañana. Esto te permitirá tener lista una taza de té para cuando despierte”.
Pilar Primo de Rivera, 1942


Doncs sí, per increïble que ens sembli, a mitjans del segle XX encara estaven així les coses; aquests eren “els valors” que s’inculcaven a les noies per tal de ser unes bones esposes.  El text està extret del programa de mà de l’obra de teatre “El florido pensil (nenes)”, que just fa un any es representava al Poliorama, a Barcelona. Resulta francament grotesc i divertit, sí, però quanta feina ens queda encara per fer...!

divendres, 3 de març de 2017

Versos urbans

 Pels camins del cor,
cel i branques molles.
Cau la nit de nou.
S'apaguen les llums,
s'encenen els somnis
quan la tarda es clou.

Montse Galionar

divendres, 24 de febrer de 2017

Gràcies, amic meu...

Gràcies amic meu, per deixar-me abocar a la teva finestra i poder contemplar com Venus, l’estrella de l’alba, es gronxa penjada dels fils invisibles de la Lluna i silenciosament s’estimen, i ensenyar-me a pintar en el gran llenç de la nit l’espurna brillant que fa reviure els cors orfes d’esperança...
Gràcies amic meu per ser-hi sempre, o quasi sempre, i dibuixar amb la llum paisatges secrets dins la nit, entre la foscor més densa que tan sovint ens envolta.
Gràcies, amic meu, per haver-me ensenyat a mesurar, dels dos astres, la incommensurable distància que els separa tot i semblar tan propers. Gràcies per haver-me mostrat les dues cares de la Lluna.
Gràcies, amic meu, per aquest ball de Carnaval a deshora, on definitivament han caigut totes les màscares.
Gràcies, amic meu...


diumenge, 12 de febrer de 2017

Les corrandes de la sogra

Ai, que s’acosta Sant Valentí i a alguns els agafa amb la fletxa rovellada per la falta d’ús, i en lloc de disparar al cor es mullen les sabates!
Ai, que n’hi ha que encara no saben distingir la diferència entre l’amistat i l’amor tot i ser granadets, i veuen assetjaments en tota regla davant la voluntat de fer-los costat en els moments difícils!
Ai, que n’hi ha que arrenquen a córrer només d’imaginar-se que podria caçar-los una dona tan granadeta com ells, i que ja es veuen ocupant el lloc del nuvi en aquests versots mal forjats!
És clar que, què pot esperar-se d’un sant ressentit perquè sap que ens cau molt millor el seu rival Sant Jordi a l’hora de celebrar la Festa de l’Amor?  

LES CORRANDES DE LA SOGRA
Visca la gresca, fort el brogit!
Farem la gran festa, diumenge a la nit.
Se’ns casa la sogra, ha trobat marit!
(Quedarà mort, el pobre, quan la vegi al llit.)
Té tantes berrugues, que no es pot trobar
un trosset de cuixa per passar la mà;
la pitrera penja per sota del braç,
li espanta les mosques de tant boleiar.
De dents veritables no n’hi queda cap,
i els pèls del bigoti li tapen el pap.
Em peto de riure només de pensar
quan al dormitori se n’hagin d’anar:
porta set cotilles per dur protegits
els greixos del fred, que ja té prou marcits.
(Perquè per la tele escolta el Picó
que amatent l’avisa quan el temps no és bo.)
Esperem que aguanti, el marit, demà,
que tots se li moren a mig consumar.
Deixant aquest tema, farem festa gran.
Que toquin els músics, que duri l’encant!
La sogra se’ns casa, porteu el xampany,
que vull engatar-me i que em duri tot any!

Montse Galionar


dissabte, 4 de febrer de 2017

L'amor és un paraigua sense obrir (Albert Guasch)

Un dels meus somnis d’amor intensos de quan era molt jove, era el d’un romàntic encontre amb la persona estimada pel carrer, sota una intensa pluja, amb la invitació de compartir paraigua. Tot i que ja fa temps que els somnis han quedat enrere, aquest poema de l’Albert Guasch m’ha fet reviure amb una dolça tendresa aquella joventut en què tot podia ser possible...
Amb l’Albert, un excel·lent poeta de la Bisbal del Penedès, havíem coincidit fa més de 20 anys en els Premis Literaris Penedesencs, quan tots dos hi participàvem i hi guanyàvem premis. Fins i tot compartim obra en alguns llibres. Va ser un goig retrobar-lo fa un parell d’anys en una trobada literària al cafè del Coro a Vilafranca, i des de llavors no he deixat de seguir el seu blog, que us recomano.
Gràcies, Albert, per deixar-me el poema!  



L’espera és un paraigua obert
quan no arriba la pluja
i només se t’hi fica el vent.
I l’agafes ben fort mentre desitges
que l’amor s’hi aixoplugui com a sota d’una ala
i que es faci el miracle
de les exuberàncies de l’aigua.
L’espera és un paraigua eixut.

El desconsol és un paraigua
perdut en algun lloc plujós
on tothom sap de pluges i resguards.
Cap paraigua que passa no és el teu.
Ningú no te’l rescata ni retorna,
ni te’n durà cap altre el teu amor.
El desconsol és un paraigua nu.

L’amor és un paraigua sense obrir.
És la complicitat del núvol
quan estén la seva aura encobridora.
És la pluja suau que deslliga els cabells
i amara els llavis molls.
És aquesta set nostra,
el deler insaciable de les fonts
que ens revénen per dins.
L’amor és un paraigua a quatre mans.

Albert Guasch Ribas


Avui l'enyorat Ovidi compliria 75 anys. Sempre viu dins nostre. 

dissabte, 28 de gener de 2017

Escolta Déu els nostres precs?

Últims dies de vacances. Una àvia de 80 anys gaudeix de les darreres hores de la visita del seu nét adolescent, que ben aviat partirà cap a la ciutat on estudia. Una conversa en una tarda plujosa. Sense saber perquè, la conversa desemboca en temes transcendents i es concreta en la figura de Déu. La filla els escolta, des d’una altra cambra, amb la tranquil·litat de saber que el noi és prudent i no dirà res que pugui alterar l’àvia, i que tampoc li durà la contrària. A la falda, un tapís que va brodant mentre enfila pensaments.
Sent l’àvia que afirma amb contundència:
-Jo, abans, sí que hi creia, en Déu, però des que no em va fer cas en allò de la malaltia de l’avi, ja no hi he cregut més. Quan els metges ens van dir que tenia càncer li resava, li feia prometences i li demanava cada dia: Senyor, pel que més vulgueu, que no hagi de patir; sobretot que no tingui dolor. Que passi tot el que hagi de passar, però que no pateixi.
I ja ho vas veure, va haver de suportar un calvari esgarrifós, els més horribles sofriments, un veritable infern en vida. Si Déu existís, no ho hauria permès de cap manera. I suposant que existeixi, no cal pregar-li perquè tampoc no ens escolta. Des de llavors he estripat moltes imatges i moltes coses que guardava, i no li ho perdonaré mai més.
El nét, tal com pensava la mare, no la contradiu. Possiblement, si pogués, li deixaria anar algun comentari irònic sobre si es pensa que parlar amb Déu és com anar a comprar al supermercat: doni’m mig quilo d’això, un quilo d’allò altre i cent grams del de més enllà. Una mica incòmode, va fent que sí o que no, segons les circumstàncies, esperant el moment propici per fugir d’allà davant al més aviat possible. Sap que les seves opinions sobre aquest tema no agradarien gens a l’àvia. Però és educat i sap tenir paciència.
La filla, que ho sent tot des de l’altra habitació, també recorda. Té una escena molt present a la memòria: el seu pare poc abans de caure malalt, amb la seva mare i ella mateixa, tots tres asseguts, a mig matí, a la taula de la cuina. El pare, un home violent i neuròtic, mai parlava amb elles de forma amistosa, mai s’hi podia tenir una conversa amb intercanvi d’opinions: només cridava, imposava, sentenciava, renegava amb la seva veu de tro… No se li podia portar la contrària, o la mare ja s’ocupava que això no passés. El pare, aquell home que mai no havia estimat a ningú a part d’ell mateix, que havia fet la vida impossible a tothom qui va tenir al seu voltant, que ella hauria volgut proper, afectuós i amigable com els pares de les altres nenes, que només aparentava ser tot un senyor de cara a la galeria, ara aquell pare carregava contra un parent per una niciesa sense fonament, un familiar que li donava mil voltes en humanitat, que era una excel•lent persona i que no es mereixia cap de les males paraules i dels insults que li infringia. I bramava, clavant cops de puny a la taula de la cuina:
-Hauria de morir-se d’un càncer, dessagnar-se pels carrers, patir més que un gos amb ràbia, i encara seria massa poc.
La mare plorava en silenci, perquè es tractava d’un familiar molt proper, de la seva pròpia sang, però com sempre, no va dir res.
La filla tampoc no va dir res, el cor oprimit, els ulls fixos en les flors de l’hule de la taula. Però en el més endins, un clam silenciós sorgit de la ràbia més intensa va exclamar:
-Si hi ha un Déu en aquest món, si realment hi ha un Déu capaç d’impartir justícia, que li faci patir en pròpia carn tot el mal que ha desitjat als altres i tot el mal que m’ha fet a mi.
Al cap de poc temps, al pare li van detectar el càncer. Els dos anys primers van ser raonablement suportables, però la llarguíssima agonia de 9 mesos va ser tan terrorífica que difícilment es podria explicar amb paraules. El seu ego va haver de patir les més grans humiliacions, conscient del deteriorament fins al final; va sofrir uns dolors inenarrables, immunes a qualsevol opiaci, omplint amb els seus crits la planta de l’hospital.
La filla va estar al seu costat en tot moment; per obligació i per pietat. Ja sabia que no calia esperar ni un gest de reconciliació, d’afecte, de disculpa. No en va quedar decebuda. Les seves últimes paraules van ser per balbucejar un renec molt profund que va posar punt i final a tota una vida d’improperis.
Ella li va tancar els ulls, ella va portar les seves cendres per camins de muntanya, fins al llac. El va notar ridícul, insignificant i fràgil, entaforat dins l’urna en aquella petita motxilla penjada a l’esquena. Ell, que havia estat el monstre terrorífic que li va robar la infància. Ara ja no li feia por. Hi va tenir una llarga conversa allà dalt, prop de l’ermita. No li va caldre cercar perdó per a aquell pare, en va tenir prou no enganyant-se a ella mateixa sobre la veracitat dels seus sentiments. I el foc. Havia vist com entrava en contacte amb les flames del forn crematori. El foc, que ho purifica tot…
Escolta Déu els nostres precs? L’àvia creu que no, a ella no va escoltar-la quan li va demanar absència de patiment per al marit.
La filla, una mica espantada, confosa i culpable per les conseqüències del clam que visceralment se li va escapar aquell dia, s’està plantejant que potser sí.
Però no pot ser. Allò que ella anomena Déu és tota una altra cosa. És aquella presència intangible que li omple l’esperit i que li fa companyia a dalt de les muntanyes, en la contemplació de les nits estrellades, en els crepuscles rogencs dins les aigües del mar… A aquest Déu no se li demanen coses, només se’l percep com una abraçada d’amor i de vida… A aquest Déu, com a molt, només se li pot donar les gràcies…
I silenciosament, va enfilant bocins de tapís, mentre que el vespre s’espera a fora…
Montse Galionar

diumenge, 22 de gener de 2017

No tinc veu

Amb el permís de l’Helena Bonals, que amb una petita tergiversació del seu poema me n’ha inspirat un altre de més llarg, basat exclusivament en somiejos personals.
Gràcies, Helena!


 “...No crec en Déu, no crec en els horòscops, no crec en l'homeopatia, no crec en el canvi climàtic. Només crec en el meu llapis, la meva ploma, i la meva espurna...”  (Helena Bonals)

“...Hi ha vegades que no crec ni tan sols en el meu llapis, ni en la meva ploma, ni en la meva espurna...” (Montse Galionar)

Se m’encallen les paraules a la boca,
en el cor, en la ment, en l’esperit.
Ja no tinc veu. N’he dit tantes, ja, de coses,
abans de descobrir que no han servit...
Saps que la teva força està en la ploma,
que només a través d’ella potser t’estimaran.
Fins i tot de tant en tant ho aconsegueixes...  

(Oh, digníssims cavallers,
l’estima i estimar, creieu que és el mateix...?)

Enlluernes i et sublimen, s’enamoren dels teus versos,
i exultes d’alegria perquè creus que t’han entès.
Germina l’amistat, l’amor platònic, la il·lusió,    
i et sents forta i valenta, i ho tens tot...
Fins que un dia veus que et canten les absoltes,
com si haguessis estat per a ells com un bell somni...
Confessen no tenir-ne prou amb els teus mots
ni amb la forma tan sublim com enamores.
Els falta la presència del teu cos, ai las!,
els besos tangibles, l’abraçada i el teu sexe.
Si això no ho vols donar, per què han de perdre el temps?
La teva flama, encesa? La bufen i ja està...

(Oh, digníssims cavallers,
l’estima sense sexe, penseu que no existeix...?)

Quan ja no pots creure en res més,
ni en el llapis, ni en la ploma,
i el vent ha apagat la teva espurna,
i ni els somnis et serveixen,
quin sentit tindrà llavors la poesia...?
Potser haurem de creure en altres coses,
com ara Déu, els horòscops,
el canvi climàtic i potser,
l’homeopatia!

Montse Galionar 

dimecres, 11 de gener de 2017

On vas, oh viatger...?

Caspar David Friedrich,  Caminant damunt un mar de boira

...Has emprès el viatge, volies arribar a la fi del món, i no pots més. Volies anar lluny, molt lluny, més enllà de les muntanyes, travessar països, navegar els set mars... I no pots més. És tan feixuc l’equipatge invisible que et tenalla l’ànima i no et permet continuar avançant...
Tot és erm. La fusta seca, el paisatge esmorteït, els colors difosos dins la boira... Com tu mateix.
Volies partir molt lluny, posar distància entre ella i tu, entre el seu record i tu. Però tot és debades, viatger, no et servirà de res la fugida. Que no ho veus, que no te n’adones? Com vols allunyar-te d’ella si viatja amb tu, si la portes dintre?...